Dimarts, Desembre 12, 2017

Pregó de Festa Major de l'il·lustrador Francesc Martínez Infante

BELLCAIRE: UN NEN AL PAÍS DE LES MERAVELLES

Excel∙lentíssim senyor alcalde, senyores i senyors regidors, autoritats,
bellcairenques, bellcairencs, gent que us estimeu Bellcaire, molt bona nit a tots.
Quan l’alcalde, Jaume Montfort, em va telefonar per proposar‐me fer el primer pregó de Festa Major de la història de Bellcaire, se’m va fer un nus a l’estómac.
Em podia esperar qualsevol cosa, però un pregó de festa major...? I el primer que es feia a la història del poble?
Quan, a més a més, em va dir que hi havia hagut unanimitat en l’elecció de la meva persona, la situació em va semblar realment preocupant.
No sabia com fer-ho ni què podia dir en aquest discurs, però ho vaig acceptar, com he fet sempre que m’heu proposat col·laborar amb el poble. I aquesta vegada amb més motiu: no podia rebutjar l’immens privilegi que m’heu concedit. A mi, i de retruc, a la meva mare, al meu fill Ton i a la Carme, que avui m’acompanyen. Moltes gràcies a tots, de tot cor!


Segons el protocol d’aquest tipus d’acte d’obertura de les festes majors, hauria de començar fent un apunt històric del poble i de l’evolució de la nostra festa major, però no ho faré, perquè això es mereixeria haver-ho pogut fer el nostre estimat i tan enyorat Prim Bertran. O el també estimat i enyorat Àngel Periel.
Jo em centraré a parlar dels records de la meva infantesa i a animar-vos a gaudir intensament de la Festa Major d’enguany.
D’entre els molts records, avui només us parlaré d’un, del més preciós que guardo. El més preciós perquè és la meva història d’amor amb Bellcaire i perquè vaig prometre al meu pare, poc abans de morir, que un dia l’explicaria a tot el poble.
‒Pare, aquell dia ha arribat!
He posat títol al meu parlament. És aquest: Bellcaire: un nen al país de les meravelles. Ara veureu per què.
Quan era petit, el meu pare, l’Antonio Martínez Coronel, m’explicava històries fantàstiques dels noms dels pobles i dels indrets del nostre entorn. Mai vaig saber si eren històries que corrien per la comarca o si se les inventava ell, però les explicava tan meravellosament bé que van transformar la meva visió de la geografia de la nostra comarca, fins al punt que estava convençut de viure en un màgic país de conte de fades.
Em deia que m’havia de fixar en els noms dels pobles perquè expliquen el seu origen i la seva història.
Recordo, per exemple, la història que m’explicava sobre el nom de Camarasa: deia que en aquell indret hi havia hagut un imponent castell habitat per un senyor molt ambiciós que va oferir una cama al dimoni si li feia guanyar totes les terres que tenien els sarraïns fins a la ciutat de Lleida.
Ho va aconseguir i va pagar gustós la penyora: li va donar una cama al dimoni, que des de llavors en té tres. I, per acabar de semblar un veritable senyor feudal, es va fer pintar un escut d’armes, que després va ser l’escut del poble de Camarasa, amb una cama tallada i una corona de marquès.
També recordo les fantàstiques històries de la toponímia dels pobles de Tornabous (torna bous), de Mollerussa (muller russa), de Les Ventoses, de Cubells, la molt divertida de Castellserà, la de Vilanova de la Barca...
I la més increïble de totes: la de La Sentiu.
La que més m’agradava per la por que em feia passar, i la que més em va impressionar sempre, per l’enigma final que el meu pare em va reptar a resoldre i que només vaig poder resoldre molts anys després.
Explicava el meu pare que on ara hi ha La Sentiu antigament només hi havia l’eral de Bellcaire i que cada tarda, a la posta de sol, d’allà sortia una immensa serp que buscava el sopar entre els habitants del nostre poble.


Tothom vivia atemorit i corria a amagar-se en sentir el gran terrabastall que feia la serp arrossegant-se per terra arrencant arbres, desmuntant bancals i ensorrant les cabanes que trobava al seu pas. Era com si un espantós terratrèmol sacsegés tot el terme! La gent corria amb el cor glaçat cridant: «Amagueu-vos que ja ve! La sentiu, la sentiu?»

L’alcalde de Bellcaire i els regidors d’aquell moment van mirar d’aturar la sagnia diària que feia aquell terrorífic monstre entre la gent del poble oferint cinc sacs plens d’or al cavaller que aconseguís alliberar-los d’aquell malson.
Van venir d’arreu d’Europa els cavallers més fornits amb les armes més poderoses, fins i tot els famosos cavallers de la Taula rodona del rei Artús, però cap d’ells es va poder endur l’or.
Un dia va arribar a l’ajuntament un xiquet que ningú coneixia i va assegurar molt convençut que si el deixaven lluitar amb la serp la mataria. Tothom s’hi va oposar perquè era enviar a la criatura a una mort segura. Però com que el nen insistia, ells estaven tan espantats i es mostrava molt segur d’ell mateix, li van permetre encarar-se amb el monstre.
Ho va fer sense armes, només amb una «xisca» a la mà. Ja sabeu, aquelles canyetes, més primes que el dit petit de la mà d’un nen petit, que creixen per tot arreu a les sèquies.
Cap al tard es va plantar d’esquena al sol ponent i va esperar que arribés la terrible serpota.
En sentir-la arribar, la gent del poble va començar a cridar com sempre: «La sentiu, la sentiu?», i van treure un moment el cap dels seus amagatalls, encuriosits per saber com acabaria aquella lluita tan desigual.
En arribar davant del xiquet, la serp es va aturar, com si estigués desconcertada o li semblés que per aquella migrada criatura no valia la pena fer l’esforç d’obrir la seva descomunal boca.
El nen continuava palplantat davant seu, immòbil, amb la «xisca» a la mà. I quan va veure que la serp se li acostava per olorar-lo li va clavar un cop sec als morros amb la canyeta.
Immediatament la serpota va fer un terrible crit de dolor i encabritant-se fins als núvols va caure a terra amb un soroll eixordador i la columna vertebral se li va trencar en tants trossos com nusos tenia la canyeta de la «xisca».


Així es va acabar aquell malson de la gent de Bellcaire i, en record de tot el que havia passat, van batejar aquell indret amb el nom de La Sentiu.
Però el pare sempre acabava aquesta història dient que la veritat és que la serp no havia mort, sinó que estava adormida en algun indret i que ara, penedida, protegia al poble de tots els perills.
Quan deia això, el pare em posava la mà a l’espatlla i em mirava fixament als ulls, com si volgués convidar-me a comprovar si era veritat.
I a fe de Déu que la vaig buscar!, obsessivament i durant molts anys, fins que als divuit, una tarda d’estiu, a l’hora de la posta, tornant d’una excursió amb bicicleta a la Granja la vaig veure. Sí, la vaig veure!
L’endemà vaig portar el pare a aquell lloc quan el sol es ponia i, asseguts en un marge, li vaig dir que tenia raó, que la serpota del conte que m’explicava de petit no havia desaparegut. Assenyalant la serra li vaig dir:
‒És allà, mira-la!


I els ulls se li van omplir de llàgrimes.
Un dia, poc abans que el pare morís, estàvem contemplant la serra, cap al tard, com sempre, i em va dir que la història que ell m’explicava de petit no era més que un conte infantil, quasi una bestiesa, encara que bonica, però que jo l’havia convertit en un preciós poema d’amor a la nostra terra i que això l’omplia de felicitat.
I em va tornar a posar la mà a l’espatlla i, mirant-me fixament als ulls, em va dir que hauria d’explicar aquesta història a tot el poble perquè passés de generació en generació i fes possible que tots els bellcairencs es miressin la serra amb una mirada nova, amb orgull, i la cuidessin com un tresor.
El vaig abraçar prometent-li, solemnement, que així ho faria.
M’he passat més de cinquanta anys somiant aquesta fantàstica història, primer amb el meu pare, després en solitari i ara amb el meu fill. Avui m’heu permès explicar-la als bellcairencs i tornar-la a fer realitat en els seus ulls. Espero que un dia moltes altres persones vindran de lluny a contemplar la peculiar forma de la nostra serra i també hi veuran, com nosaltres, aquella immensa serpota que un dia ens aterrí i ara jeu dolçament adormida amb l’esquena trencada a trossets entre La Ràpita i Tornabous, com a testimoni d’una de les meravelles més increïbles de la nostra terra.
Bellcairenques, bellcairecs, després de convidar-vos a estimar intensament la Serra i el nostre poble, només em queda animar-vos a gaudir tant com pugueu de la festa major. Recordeu allò de «qui canta els seus mals espanta».
-Bellcairencs, visca la Festa Major!
Visca la Serra!
Visca Bellcaire!

 

Francesc Martínez Infante

20 de maig del 2016